No opto a saber on soc, tampoc ho vull.
Aquí no hi ha masses persones que m'hi parlin encara que crec que es normal, car que aquí ningú fa gaire bona cara. La gent es passeja pels corredors tot arrossegant els peus contra el terra de marbre, amb la pell groguenca y els ulls demacrats. No sé pas perquè es troben així, no se que els hi passa, repeteixo, no se on soc.
No recordo ven bé com vaig arribar aquí, sé que m'hi van portar, però m'es difícil recordar per que o qui ho va fer, crec que m'han subministrat narcòtics amb algun tipus d'efecte amnèsic per oblidar-ho.
Romanc a una habitació de totxanes, assegut a un llit d'estructura metàl·lica les vint-i-cuatre hores del dia, bé, dic les vint-i-cuatre perquè suposo que allà passo el dia complert però no ho puc dir amb plena seguretat, aquí no tenim rellotges. Ens vigilen homes y dones vells, amb perfums horrorosos y bates blanques, es podria dir que tenen una certa semblança a Hannibal Lecter mentre treballa pràctiques cadavèriques al seu laboratori, em causen grima. Aquests vigilants no volen que sapiguem a quin dia, mes o hora vivim, per això no puc relatar (o, el que es el mateix, comptar) quantes setmanes porto ingressat aquí encara que el meu conscient (o la part que em queda d'ell) m'assegura que no fa més de tres mesos que resideixo a aquesta cel·la.
Viure aquí es abominable, no insuportable, però sí abominable. Es freqüent que m'entre et trobes dinant tranquil·lament les peces de carn freda que passen per sota la reixa de la porta t'irrompi un vigilant i, amb una violència extrema, t'hi clavi un anestèsic al braç. Hores o dies després despertes a l'habitació, una mica desconcertat, una mica estrany físicament doncs aquesta situació repetida i ja rutinària ens fa dubtar encara més del jornal en el que vivim i de que succeeix durant el temps en el que manquem de raó.
Ha vingut una dona grassa i pel-roja a dir-me que apagui la llum i que em fiqui a dormir així que, per avui, tindré que deixar la narració. Demà intentaré escriure alguna cosa més, pot ser en va doncs dubto que trobi la meva salvació en escriure però, si més no, amb l'ajut d'aquest diari els amnèsics no em llevaran l'idea de tot el que ja he viscut i ja sé. Resaré per que demà em trobi amb vida i no sigui una mes de les mòmies errants, no vull llevar-me amb el rostre esquelètic i falta de consciencia, necessito seguir sent persona, descobrir perquè som aquí. Ara toca dormir.
Aquí no hi ha masses persones que m'hi parlin encara que crec que es normal, car que aquí ningú fa gaire bona cara. La gent es passeja pels corredors tot arrossegant els peus contra el terra de marbre, amb la pell groguenca y els ulls demacrats. No sé pas perquè es troben així, no se que els hi passa, repeteixo, no se on soc.
No recordo ven bé com vaig arribar aquí, sé que m'hi van portar, però m'es difícil recordar per que o qui ho va fer, crec que m'han subministrat narcòtics amb algun tipus d'efecte amnèsic per oblidar-ho.
Romanc a una habitació de totxanes, assegut a un llit d'estructura metàl·lica les vint-i-cuatre hores del dia, bé, dic les vint-i-cuatre perquè suposo que allà passo el dia complert però no ho puc dir amb plena seguretat, aquí no tenim rellotges. Ens vigilen homes y dones vells, amb perfums horrorosos y bates blanques, es podria dir que tenen una certa semblança a Hannibal Lecter mentre treballa pràctiques cadavèriques al seu laboratori, em causen grima. Aquests vigilants no volen que sapiguem a quin dia, mes o hora vivim, per això no puc relatar (o, el que es el mateix, comptar) quantes setmanes porto ingressat aquí encara que el meu conscient (o la part que em queda d'ell) m'assegura que no fa més de tres mesos que resideixo a aquesta cel·la.
Viure aquí es abominable, no insuportable, però sí abominable. Es freqüent que m'entre et trobes dinant tranquil·lament les peces de carn freda que passen per sota la reixa de la porta t'irrompi un vigilant i, amb una violència extrema, t'hi clavi un anestèsic al braç. Hores o dies després despertes a l'habitació, una mica desconcertat, una mica estrany físicament doncs aquesta situació repetida i ja rutinària ens fa dubtar encara més del jornal en el que vivim i de que succeeix durant el temps en el que manquem de raó.
Ha vingut una dona grassa i pel-roja a dir-me que apagui la llum i que em fiqui a dormir així que, per avui, tindré que deixar la narració. Demà intentaré escriure alguna cosa més, pot ser en va doncs dubto que trobi la meva salvació en escriure però, si més no, amb l'ajut d'aquest diari els amnèsics no em llevaran l'idea de tot el que ja he viscut i ja sé. Resaré per que demà em trobi amb vida i no sigui una mes de les mòmies errants, no vull llevar-me amb el rostre esquelètic i falta de consciencia, necessito seguir sent persona, descobrir perquè som aquí. Ara toca dormir.
