Ironía

Ahir vaig trobar-me amb la mort, no vaig fugir, no venia pas per mi.

- On vas?

- La meva feina es esgotadora e insistent, avui a Barcelona, demà a França, potser la setmana que bé sigui al Japó! - contestà.

- No tens cap pena de separar la gent de la seua família?

- Bé que si. Peró mai t'has plantejat que succeiria si jo no jugués un paper tan important a la terra?

- Bé, tampoc crec que sigui massa important formar difunts allà per on passes.-vaig dir, temorós de que allò molestés la mort.

Després d'un llarg silenci que mon cap no recorda quant vare durar, la parca rigué de forma psicòpata.

- No fotis noi! Si jo no existís, primerament, mai la vida seguiria la seua rutina. Rutina de tot animal: néixer, reproduir i morir. Es trista, curta, tràgica, digues com vulguis, però és essencial. Si ningú morís, t'adones quanta gent viuria ara mateix a la Terra? Ven bé explotaríem per falta d'espai! Y si deixés viure tothom, tindria que parar la natalitat i, oh Deu! Jo no tinc cap poder per fer-ho.- seguí rient.

- Però...

- No hi han "peros"! Sense mi la gent que vol treure's la vida per callar seu sofriment no podria fer-ho, aquells que desitjaren una eutanàsia no la tingueren mai!
Escoltes?

- Això es una excepció.

- Ni excepcions!- cridà (a la meua opinió sofria bàrbars canvis d'humor, pot ser una lleugera bipolaritat, res anormal)-soc una figura literària! soc un personatge principal! Soc protagonista de llibres de terror, fantasia y filosofia, causant de milers de fòbies adultes! Soc important, tothom em coneix, tothom em tem, tothom camufla el meu nom. Tothom espera seua hora. Soc important! Ho soc!

Em vaig sentir abatut per haver perdut la jugada, ell tenia tota la raó i sent tant violenta la seua paraula res podria fer jo. Però, amb tot això, quedava una opció.

- Encar tot no coneixes l'amor.

I aquell dia, a trenc d'alba, morí la mort.