Mancança estiuenca

L’amor es fos,
a l’oblit nascut,
sap Déu que ha viscut,
i viu, per un cos.

La seva pau no fressa,
per tot allò sofert,
la màgia, traïdora certesa,
d’un bes massa incert.

Ràbia continguda,
per vos, malparit,
per la pena viscuda,
em crema força el pit.

On es l’esperança?
saber que tornareu,
vos, mata l’enyorança,
del cor l’hereu.

Torna,
torna i mor!
coneix el dolor,
que sent na dona.

Vai ser immaculada,
dolça donzella,
de cabells rossos, bella
i vos l’heu matada.

Profano la meva tomba,
regiro per veure l’ombra,
d’un suau vital record,
vil, sofert i humil,
que m’ha deixat la mort.